TEMA 5. Trastorns de la ingesta

Anorèxia. És un trastorn de la conducta alimentària caracteritzada pels següents factors:

• La presència d’un pes corporal per davall del mínim normal segons l’edat i l’alçada, provocat per causes no orgàniques. Això vol dir que es calcula el IMC i si està per sota de lo normal és un indicador més.
• Una por desmesurada a engreixar, malgrat s’estigui en un pes molt baix. Té una percepció negativa. També està afectat l’autoconcepte que engloba l’autoestima. Aquest no es pot vincular a infantil.
• Distorsió de la seva imatge i figura. No es pot atribuir a infantil

Anorèxia infantil

• A l’anorèxia infantil, a diferència de la que sorgeix a la pubertat, no es produeix distorsió de la imatge corporal.
• El principal símptoma és la negativa a menjar. 

Tipus d’anorèxia infantil:

• Anorèxia del lactant: molt rara, normalment és símptoma d’una altra malaltia. Els nadons són molt sensibles als estats d’ànims de sa mare poden sentir-se insegurs i rebutjar el pit o el biberó.
• Anorèxia funcional: pot aparèixer al segon any de vida. Pèrdua de la gana relacionada amb una alteració en el desenvolupament de l’hàbit de l’alimentació. No s’ha de confondre amb la falta de gana. Poc a poc va menjant menys.
• Anorèxia psicògena: Una imposició excessiva de menjar, o una relació conflictiva amb l’alimentació i uns mals hàbits alimentaris podem fer que l’infant es negui a menjar. Exemple: dia de la fruita. Al nen no li agrada la fruita. Hem d’intentar arribar a aconseguir que mengi mitjançant pactes. Si aquests pactes no funcionen posem límits, com per exemple: no t’ho menjaràs ara, jo el guardo i quan tinguis ganes, te’l menges.
• Anorèxia nerviosa adolescent. 

Bulímia: (no es habitual abans de l’adolescència). Ës un trastorn de l’alimentació caracteritzat per quatre factors:

• L’existència d’atipades o episodis d’ingesta voraç
• Actituds negatives cap a la pròpia imatge i pes corporal
• Conductes compensatòries a les atipades com l’ús de laxants, diürètics, vòmits, règims, exercici físic.
• Trobem dos tipus de quadres segons la conducta compensatòria emprada:
• Un tipus purgatiu que es provoca el vòmit, empra laxants, diürètics o enemes.
• Un tipus no purgatiu que empra el dejuni o l’exercici físic intens. 

Obesitat infantil:

• La obesitat és l’acumulació excessiva de greixos, que pot comportar problemes físics i psicològics
• Les causes fonamentals de l’obesitat infantil són l’alimentació inadequada i la vida sedentària.
• Possibles conseqüències psicològiques: baixa autoestima, mals resultats escolars, introversió, alteració de la pròpia imatge

Pica: és la ingesta de substància no nutritives en un període de temps superior a un mes. Les substàncies ingerides tendeixen a variar amb l’edat; els fillets petits solen menjar guix, pintura, trocets de roba..., mentre que els més grans es decanten per l’arena, els fulls, les pedres o els insectes. Es considera com a tal de 1 a 2 mesos.

Rumiació: Es tracta de la regurgitació i nova mastegació del menjar sense que hi hagi una malaltia gastrointestinal. Els fillets que realitzen aquesta conducta estiren i corben l’esquena amb el cap cap enrere fent moviments de succió amb la llengua

LA DEGLUCIÓ

Quan s'inicien els moviments de masticació, começa també l'aprenentatge i evolució cap a la deglució madura. Aquesta, passarà a tenir una direcció anteposterior lligada a la succió, a una mobilitat lingual més complexa. 


Mecanisme de la deglució: Trobarem tres fases diferenciades: 

• Fase bucal:La realitzem de forma automàtica i inconscient, però la podem fer conscient i controlada. Després de formar-se el bol alimentari amb la masticació:
• És reflexa i involuntària, pot sentir-se conscientment.
• Es realitza una succió, el bol s’acumula al dors de la llengua
• Dents i queixals estan en contacte estabilitzat
• Llavis junts de forma passiva, sense contracció
• Posició de l’àpex lingual a les papil·les palatines (rugues palatines).
• El vel del paladar està elevat tancant el pas cap a la rinofaringe
• Hi ha una elevació faringo-laríngia i l’epiglotis tanca el pas a la laringe i la tràquea
• L’aliment passa per la hipofaringe cap a l’esòfag

• Fase faríngia: 
• És reflexa i involuntària, pot sentir-se conscientment.
• El vel del paladar està elevat tancant el pas cap a la rinofaringe
• Hi ha una elevació faringo-laríngia i l’epiglotis tanca el pas a la laringe i la tràquea; l’aliment passa per la hipofaringe cap a l’esòfag

• Fase esofàgica: 
• És reflexa, involuntària i inconscient
• El bol alimentari o la saliva  passen a l’estómac pels moviments peristàltics de l’esòfag
• El vel del paladar relaxa la seva posició.
• La laringe torna a baixar i l’epiglotis s’obre

Disfuncions de la deglució: la deglució atípica i la disfàgia. 

La deglució atípica també anomenada deglució infantil per alguns autors, és l’alteració de la mobilitat lingual en la fase oral de la deglució.

Generalment es descriu que en el moment d’iniciar la deglució, les arcades dentàries estan separades i la llengua s’hi interposa pressionant pel davant i/o pels costats

Hi ha diferents tipus d’anomalies en la pressió inicial lingual i sol desencadenar moviments compensatoris en la musculatura perioral (de llavis, buccinadors i masseters).

Així doncs, podrem observar altres símptomes com: Succió de llavis, de galtes, pressió del llavi inferior cap a les incisives, contracció del mentó, els masseters no es contrauen..



Així doncs, la disfàgia  comprèn un conjunt alteracions de la deglució d’origen neurològic i/o traumàtic (seqüeles d’intervencions quirúrgiques de resecció etc.) que, a més de poder afectar la fase oral es poden trobar trastorns en les fases reflexes faríngia i esofàgica.



El plantejament terapèutic d’una i altra alteració, tot i tenir alguns punts en comú, tindrà abordatges absolutament diferents.


Repercursions estructurals de la deglució atípica: 


En deglutir, la llengua pot arribar a exercir una pressió de fins a 500gr./cm3. Si aquesta força es realitza de forma inadequada, contra dents i/o queixals aquests patiran desplaçaments de la seva posició correcta i provocaran les maloclusions dentàries.

Aquestes maloclusions poden afectar únicament al posicionament de les dents, però poden arribar a afectar la disposició òssia dels maxil·lars provocant displàsies òssies.


Repercusions a la parla:

Trobarem problemes secundaris al fet que la displàsia òssia de maxil·lars dificulti la mobilitat lingual. Per exemple: si es desenvolupa un maxil·lar superior massa petit (hipoplàsia maxil·lar) o massa estret, el paladar serà massa petit en relació a la llengua, aleshores a la persona li costarà ser precís amb els punts articulatoris.



També trobarem destorbs si, com a conseqüència de fer un ús inadequat de la llengua durant la deglució i de tenir-la en posició baixa, la musculatura lingual s’ha tornat poc hàbil per a la mobilitat en general, i sobretot per a l’elevació. Els trastorns que més freqüentment es troben són distorsions dels sons fricatius i africats, i del so mediopalatal /λ/.