Trastorns de la ingesta. L'obesitat

Untitled from Nuria Blazquez Martinez on Vimeo.

TEMA 9. TDAH

Definició:
El Trastorn per Dèficit d’Atenció amb o sense Hiperactivitat és un trastorn d’origen neurobiològic que es caracteritza per la presencia de tres símptomes/trets:

• Dèficit d'atenció: No focalitza els seus sentits amb l'activitat realitzada.
• Impulsivitat: La manca de control
• Hiperactivitat motora i/o vocal. Excès d'activitat.

Aquests símptomes es poden combinar i segons això es donaran tres tipus de TDAH:

• TDAH tipus 1. Predominant amb dèficit d’atenció. El nen compleix amb uns requeriments de la impulsivitat, de la hiperactivitat però no tots. En canvi es compleix la majoria del dèficit d’atenció.
• TDAH tipus 2. Hiperactiu i impulsiu. Compleix amb tots els trets de la hiperactivitat i impulsivitat però potser compleix tan sols amb algun tret del dèficit d’atenció.
• TDAH tipus 3. Combinat. Es donen tots els trets dels tres

Etiologia i prevalença

Es comenta, no està 100% verificat que és un trastorn de caire hereditari i és un trastorn neurobiològic el qual es dóna la majoria en boixos. Tres de cada quatre són nens. És un trastorn permanent i es desenvolupa en qualsevol tipus de context.

El diagnòstic d’aquest trastorn es dóna mitjançant tres vies/tipus de contextos. Si falla alguna no es pot confirmar un diagnòstic 100%:

• Nivell clínic/Avaluació clínica: És a dir, una avaluació psicològica. El psicòleg haurà d’avaluar el comportament de l’infant i el context sociofamiliar.

• Nivell educatiu: Hi intervindran el psicopedagog i la mestra d’educació infantil. Avaluen la conducta de l’infant a nivell socioescolar

• Nivell clínic psiquiatra: S’encarregarà de passar-li totes les proves mèdiques adients i si es confirmen els punts A i B s’encarregarà d’administrar-li la medicació si és adient. La medicació té un èxit del 95%. Contraindicacions de la medicació: es que es triga uns mesos a ajustar la medicació: el pesen, mesuren la tensió...(dades objectives) i a partir de tot a això li donen una dosis, però hi ha infants que necessiten més o menys. També com a contraindicacions trobem la falta de gana

Té un tractament per part de les tres disciplines: Medicació concreta. La medicació és permanent però es va reduint. Si a la maduresa funciona la medicació se li pot retirar.

Diagnòstic diferencial

• Trastorn de l'aprenentatge: Retard cognitiu. el seu rendiment en lectura, càlcul o expressió escrita és inferior al que s’espera per l’edat, escolarització i nivell d’intel·ligència

• Trastorn oposicionista o negativisme desafiant: Nen amb moltes rabietes, que discuteix amb força. Emprenya a les altres persones, és molt susceptible, rencorós

Consideracions metodològiques: 

• Activitats curtes. Consignes curtes i aclaridores. Lèxic senzill. Les activitats es treballaran a través de rutines

• Afavorir el desenvolupament de cronogrames de manera que sàpiga quan comença una tasca i quan acaba una altra. Així afavoreix la capacitat d’atenció de l’infant.

• Presentar-li estímuls i que d’aquells estímuls (lletres, figures, colors...) siguin capaços de seleccionar-los. Exemple: has de cercar totes les b i totes les q. Han de trigar com a molt 3 minuts i que ell sigui capaç de discriminar/diferenciar. També es pot fer per discriminació oral: li presentem una fulla amb colors i ha de dir quins colors hi ha. De vegades fan estereotípies/ ecolàlies orals: repeteixen un color cada “x” temps.

S’identificarà com un trastorn quan aquests símptomes, o els comportaments que se’n derivin, es donin amb molta major freqüència i intensitat que en els nens/adolescents d’igual edat i que interfereixin la vida quotidiana a casa, l’escola i en el seu entorn en general

TEMA 8. Trastorns generals del desenvolupament (TGD)

Normalment el TGD és un terme que tendeix a desaparèixer. Dins el mon de la psicologia no el volen fer servir tant, ja que si tenen trets de molts de trastorns i no saben on ubicar-lo posen aquesta etiqueta.

Dins dels TGD està el TEA. Aquest és el Trastorn d’espectre autista. Abans, el TEA es deia Autisme de Kanner. 

AUTISME

De què es caracteritza?

La nostra classe pensa que tenen:  Percepció distorsionada, agressivitat traduïda de moltes maneres, mirada perduda, moviments repetitius (hipercinèsia), poca comunicació, aïllament, motricitat fina poc desenvolupada, musculatura hipertònica, llenguatge alterat... Llibre: El curioso incidente del perro a medianoche. 

Per diagnosticar una persona amb TEA ha de complir 3 requeriments:

• N'hi ha un dèficit qualitatiu de la interacció social. Aquí trobem el tema de la desviació de la mirada, no interactua amb la gent, no  té un bon desenvolupament social ni socioemocional. No sap assumir un rol social dins dels diferents tipus de context (rol d’alumne, de fill). Té una manca emocional important tant a la hora de comprendre les emocions com a l’hora de processar-les 

• Falta o manca qualitativa de la comunicació. Hi ha una manca de llenguatge brutal. És a dir, tot allò de la coherència, propietats lingüístiques, presenta repeticions de paraules, o sil·làbiques, de frases, de fragments... Aquestes repeticions són anomenades ecolàlies. Tenen manca de lèxic, la pragmàtica està molt alterada (no saben atribuir el significat de la paraula)

• Les repeticions motòriques traduïdes en estereotípies: Són moviments motrius repetitius estereotipats els quals es donen perquè la persona que pateix aquest trastorn pugui canalitzar tots els estímuls que rep de l’exterior. Aquestes es fan per donar seguretat. La majoria de les estereotípies són manierismes (moviments amb les mans). Aquestes són necessàries per ells. Hi ha dos tipus de manierismes: les que són agressives i les que no. Les que ho són, poden ser autoagressives. El nostre objectiu com a mestres d’infantil serà millorar les estereotípies, donar-los un altre estímul però mai podrem eliminar-les

Si es compleixen els tres, es una persona amb TEA i es donarà d’una manera permanent a la seva vida

L’autisme sorgeix abans dels 18 mesos. Si apareixen desprès, és un altre tipus de trastorn, no seria autisme, ho anomenaríem trastorn desintegrador del desenvolupament.

Es dóna la majoria en barons però no es poden descartar les dones. L’etiologia no està encara del tot definida. Fa poc que s’està estudiant. Ens podem remetre als anys 70. En el país que es dóna més l’autisme és a Japó. Això porta a hipòtesis que sigui una qüestió ambiental.

Diagnòstic diferencial:

N'hi ha principalment tres: 

• Asperger: Comparteix un dèficit de la interacció social i la comunicació. Sobretot de la interacció social. Una diferència és que les persones amb Asperger tenen un desenvolupament cognitiu normatiu
• Trastorn desintegrador del desenvolupament
• Retard mental moderat / profund. El 80% dels casos d’autisme es confon amb retard mental moderat (la persona amb retard mental té una intenció comunicativa és el que ho diferencia de l’autisme). Un retard mental comparteix el primer i segon criteri amb pinzellades. Les estereotípies no es donen.

Consideracions metodològiques: 

Mètode ABBA: És un mètode el qual aplica pura i durament la psicologia conductivista. És una tècnica que va sortir fa relativament poc. Consisteix en la repetició constant de rutines. Pros i contres: l’aprenentatge és molt mes ràpid però a vegades gens o poc significatiu. Aquesta tècnica l’ha d’aplicar tots els membres del seu entorn. Una alternativa que podríem aplicar és aplicar aquest recurs de l’ABBA a l’inici del tractament però a poc a poc intentar explicar-li o cercar qualsevol recurs per a què l’infant sigui capaç d’atribuir el perquè fa aquesta acció

TEMA 7. Deficiència mental

Definició: El retard intel·lectual consisteix en un funcionament inferior a nivell mental i/o cognitiu. Per avaluar la capacitat cognitiva del infant fem servir el coeficient intel·lectual (c.i).

Les dades del c.i són orientatives. La mitja de c.i es troba entre 85.90/110. Entre 90 i 110 seria mitja alt, i  entre 80 a 90 es mitja baix. A partir de 110 són persones d’altes capacitats, si no es superior a 120 diem que es una persona amb talent, si supera els 120 és una persona amb altes capacitats.

Es pot dir que aquests nens tenen capacitats educatives especials, perquè a la part social i emocional la mestra es pensa que tenen un retard mental. A nivell social i emocional està baixíssim, ja que no s’integra perquè té unes altres preferències. Haurem de treballar el desenvolupament social, la creativitat...

El retard mental s’ha de diagnosticar abans dels 18 anys. Es manifesta al llarg de tot el seu desenvolupament.

Les habilitats que fallen en aquestos nens són l’àrea comunicativa, l’àrea d’autonomia personal (autocura, vida en hogar, i l’àrea de les habilitats socials, etc) . Tot va relacionat amb la conducta adaptativa. Són diferents àrees que s’engloben dins una mateixa conducta.

Característiques a nivell general:

• Físiques: En les destresses manipulatives i en les gruixudes. 
• Cognitives: Implica dèficit de memòria, poca abstracció i dèficit de lògica matemàtica, dèficit lingüístic. 
• Personalitat: baixa autoestima, baix autocontrol, baixa capacitat per les habilitats d'autonomia personal. 

Quins factors determinen el RM etiologia?

• Factors orgànics: presents en el moment del naixement. El determinen els gens.
• Factors extrínsecs: Els pateix l'individu, però són aliens a ell. Es classifiquen atenent al moment en que apareix: prenatals, perinatals i postnatals.

Altres factors: 

• Motivació
• Autoestima
• Autoconcepte

TEMA 6. Trastorns d’eliminació

Els trastorns d’eliminació estan relacionats amb les funcions biològiques de la micció i la defecació i es denominen enuresi (pipi) i encopresi (caca) respectivament, essent la primera la més freqüent.

L’enuresi ha estat definida com una descàrrega involuntària i persistent d’orina durant tot el dia, ..

• L’enuresi (pipi) nocturna és el tipus més freqüent, ja que entre el 10% i el 20% de la població infantil no controla la micció durant el vespre.
• És més freqüent entre els fillets que entre les filletes.
• L’enuresi nocturna disminueix la seva freqüència entre la població infantil a mesura que anem augmentant l’edat
• La taxa de remissió espontània se situa entre el 13,5% anual.
• Hi ha diferents tractaments de l’enuresi entre els quals hem de destacar
• El farmacològic
• El conductual: pipi-stop, l’entrenament en retenció voluntària i l’entrenament en llit sec. 

Encopresi: pauta de defecació inadequada, consistent en que l’infant evacua el seu intestí en llocs socialment inapropiats quan ja té una edat suficient per defecar en lloc correcte (WC) i no té cap malaltia orgànica que pugui explicar aquesta conducta.

Els principals tractaments de l’encopresi solen ser el mèdic i el conductual.

Quan una mandíbula es tanca es diu oclusió. Si ho fa malament i no mastega be s’anomena distoclusió.

TEMA 5. Trastorns de la ingesta

Anorèxia. És un trastorn de la conducta alimentària caracteritzada pels següents factors:

• La presència d’un pes corporal per davall del mínim normal segons l’edat i l’alçada, provocat per causes no orgàniques. Això vol dir que es calcula el IMC i si està per sota de lo normal és un indicador més.
• Una por desmesurada a engreixar, malgrat s’estigui en un pes molt baix. Té una percepció negativa. També està afectat l’autoconcepte que engloba l’autoestima. Aquest no es pot vincular a infantil.
• Distorsió de la seva imatge i figura. No es pot atribuir a infantil

Anorèxia infantil

• A l’anorèxia infantil, a diferència de la que sorgeix a la pubertat, no es produeix distorsió de la imatge corporal.
• El principal símptoma és la negativa a menjar. 

Tipus d’anorèxia infantil:

• Anorèxia del lactant: molt rara, normalment és símptoma d’una altra malaltia. Els nadons són molt sensibles als estats d’ànims de sa mare poden sentir-se insegurs i rebutjar el pit o el biberó.
• Anorèxia funcional: pot aparèixer al segon any de vida. Pèrdua de la gana relacionada amb una alteració en el desenvolupament de l’hàbit de l’alimentació. No s’ha de confondre amb la falta de gana. Poc a poc va menjant menys.
• Anorèxia psicògena: Una imposició excessiva de menjar, o una relació conflictiva amb l’alimentació i uns mals hàbits alimentaris podem fer que l’infant es negui a menjar. Exemple: dia de la fruita. Al nen no li agrada la fruita. Hem d’intentar arribar a aconseguir que mengi mitjançant pactes. Si aquests pactes no funcionen posem límits, com per exemple: no t’ho menjaràs ara, jo el guardo i quan tinguis ganes, te’l menges.
• Anorèxia nerviosa adolescent. 

Bulímia: (no es habitual abans de l’adolescència). Ës un trastorn de l’alimentació caracteritzat per quatre factors:

• L’existència d’atipades o episodis d’ingesta voraç
• Actituds negatives cap a la pròpia imatge i pes corporal
• Conductes compensatòries a les atipades com l’ús de laxants, diürètics, vòmits, règims, exercici físic.
• Trobem dos tipus de quadres segons la conducta compensatòria emprada:
• Un tipus purgatiu que es provoca el vòmit, empra laxants, diürètics o enemes.
• Un tipus no purgatiu que empra el dejuni o l’exercici físic intens. 

Obesitat infantil:

• La obesitat és l’acumulació excessiva de greixos, que pot comportar problemes físics i psicològics
• Les causes fonamentals de l’obesitat infantil són l’alimentació inadequada i la vida sedentària.
• Possibles conseqüències psicològiques: baixa autoestima, mals resultats escolars, introversió, alteració de la pròpia imatge

Pica: és la ingesta de substància no nutritives en un període de temps superior a un mes. Les substàncies ingerides tendeixen a variar amb l’edat; els fillets petits solen menjar guix, pintura, trocets de roba..., mentre que els més grans es decanten per l’arena, els fulls, les pedres o els insectes. Es considera com a tal de 1 a 2 mesos.

Rumiació: Es tracta de la regurgitació i nova mastegació del menjar sense que hi hagi una malaltia gastrointestinal. Els fillets que realitzen aquesta conducta estiren i corben l’esquena amb el cap cap enrere fent moviments de succió amb la llengua

LA DEGLUCIÓ

Quan s'inicien els moviments de masticació, começa també l'aprenentatge i evolució cap a la deglució madura. Aquesta, passarà a tenir una direcció anteposterior lligada a la succió, a una mobilitat lingual més complexa. 


Mecanisme de la deglució: Trobarem tres fases diferenciades: 

• Fase bucal:La realitzem de forma automàtica i inconscient, però la podem fer conscient i controlada. Després de formar-se el bol alimentari amb la masticació:
• És reflexa i involuntària, pot sentir-se conscientment.
• Es realitza una succió, el bol s’acumula al dors de la llengua
• Dents i queixals estan en contacte estabilitzat
• Llavis junts de forma passiva, sense contracció
• Posició de l’àpex lingual a les papil·les palatines (rugues palatines).
• El vel del paladar està elevat tancant el pas cap a la rinofaringe
• Hi ha una elevació faringo-laríngia i l’epiglotis tanca el pas a la laringe i la tràquea
• L’aliment passa per la hipofaringe cap a l’esòfag

• Fase faríngia: 
• És reflexa i involuntària, pot sentir-se conscientment.
• El vel del paladar està elevat tancant el pas cap a la rinofaringe
• Hi ha una elevació faringo-laríngia i l’epiglotis tanca el pas a la laringe i la tràquea; l’aliment passa per la hipofaringe cap a l’esòfag

• Fase esofàgica: 
• És reflexa, involuntària i inconscient
• El bol alimentari o la saliva  passen a l’estómac pels moviments peristàltics de l’esòfag
• El vel del paladar relaxa la seva posició.
• La laringe torna a baixar i l’epiglotis s’obre

Disfuncions de la deglució: la deglució atípica i la disfàgia. 

La deglució atípica també anomenada deglució infantil per alguns autors, és l’alteració de la mobilitat lingual en la fase oral de la deglució.

Generalment es descriu que en el moment d’iniciar la deglució, les arcades dentàries estan separades i la llengua s’hi interposa pressionant pel davant i/o pels costats

Hi ha diferents tipus d’anomalies en la pressió inicial lingual i sol desencadenar moviments compensatoris en la musculatura perioral (de llavis, buccinadors i masseters).

Així doncs, podrem observar altres símptomes com: Succió de llavis, de galtes, pressió del llavi inferior cap a les incisives, contracció del mentó, els masseters no es contrauen..



Així doncs, la disfàgia  comprèn un conjunt alteracions de la deglució d’origen neurològic i/o traumàtic (seqüeles d’intervencions quirúrgiques de resecció etc.) que, a més de poder afectar la fase oral es poden trobar trastorns en les fases reflexes faríngia i esofàgica.



El plantejament terapèutic d’una i altra alteració, tot i tenir alguns punts en comú, tindrà abordatges absolutament diferents.


Repercursions estructurals de la deglució atípica: 


En deglutir, la llengua pot arribar a exercir una pressió de fins a 500gr./cm3. Si aquesta força es realitza de forma inadequada, contra dents i/o queixals aquests patiran desplaçaments de la seva posició correcta i provocaran les maloclusions dentàries.

Aquestes maloclusions poden afectar únicament al posicionament de les dents, però poden arribar a afectar la disposició òssia dels maxil·lars provocant displàsies òssies.


Repercusions a la parla:

Trobarem problemes secundaris al fet que la displàsia òssia de maxil·lars dificulti la mobilitat lingual. Per exemple: si es desenvolupa un maxil·lar superior massa petit (hipoplàsia maxil·lar) o massa estret, el paladar serà massa petit en relació a la llengua, aleshores a la persona li costarà ser precís amb els punts articulatoris.



També trobarem destorbs si, com a conseqüència de fer un ús inadequat de la llengua durant la deglució i de tenir-la en posició baixa, la musculatura lingual s’ha tornat poc hàbil per a la mobilitat en general, i sobretot per a l’elevació. Els trastorns que més freqüentment es troben són distorsions dels sons fricatius i africats, i del so mediopalatal /λ/.

Tema 3. Dèficit visual

Definició: Pèrdua o manca que pot ser total o parcial i que afecta al grau de visió o de percepció visual. 


Parlem d'una persona amb ceguera  quan ens referim a aquelles que no veuen res en absolut, o que tenen una lleugera percepció de llum. 


Parlem de persones amb deficiència visual, quan volem senyalar a aquelles persones que amb la millor correcció possible podrien vorer o distingir, encara que amb dificultats, alguns objectes a distàncies curtes. En les millors condicions, algunes d'elles poden llegir lletra impresa quan té suficient mida i claretat, però generalment, de forma més lenta i utilitzant ajudes especials. 


Per tant, les persones amb deficiència visual, a diferència d'aquelles amb ceguera, encara conserven restes de visió útil per a la seva vida diària. 


Per quantificar el grau de ceguera o de deficiència visual s'utilitzaran dues variables: 

• Agudesa visual: Habilitat per discriminar clarament detalls fins en objectes o símbols a una distància determinada. És la nitidesa. 
• Camp visual: Capacitat per rebre l'espai físic visible, quan l'ull està mirant a un punt fixe. 

Repercussions que té una persona amb ceguera: a nivell social, familiar, escolar, laboral, psicològica, física, econòmiques...

• A nivell psicològic: dependrà del cas, si troba la ceguera des que va néixer o posterior al naixement.  A nivell psicològic: l’estat d’ànim en funció de depressions, creences irracionals (prejudicis que pot crear. Exemple: per la meva forma de ser mai seré acceptat dins del grup).
• A nivell físic: trobarem el problema d’autonomia (també es troba a les repercussions socials), les barreres arquitectòniques, el tema de l’esport és molt important (hi ha un centre de la ONCE a Barcelona “Joan Amades” que ajuda a com moure’s, fer esport...).
• A nivell social: els problemes que poden patir són els prejudicis cap a la resta (la societat pot pensar que necessiten molta ajuda les persones cegues). Barreres arquitectòniques: voreres, semàfors, transport públic... A Eivissa tenim barreres arquitectòniques però en molts s’han posat solució. Per exemple: les voreres per creuar el carrer.
• A nivell econòmic: afecta a nivell laboral, que no la contractin. També seria social aquesta deficiència

Com es mouen: Una persona amb ceguera es mou amb bastó i/o gos. N'hi ha dos tipus de bastó: el blanc i el groc. El groc és per informar que té dèficit visual però menys greu. El blanc es fa servir per persones amb un dèficit visual més greu. El bastó té al final una bola rodona per acoplar-se a l'espai.

El bastó s'agafa fent petits cops i si és un terreny molt pla, es pot arrastrar amb la boleta. Quan s'aproxima a un semàfor intenta tenir el pla com una extensió del seu braç, s'aproxima i a poc a poc se l'acopla cap amunt. Quan ja sona el semàfor,primer explora i desprès creua. 

Si no hi ha bastó, es posa la persona amb ceguera al mateix nivell que la persona vident. La persona amb ceguera agafa el colze de l'altra ja que així nota els moviments, si es gira o no. 

Com estudien: Poden estar a un centre ordinari però necessiten molts de recursos. Necessitaran: fer servir el sistema Braile, Tots els llibres que estan en braille estan traduïts al nostre codi. Si volem dissenyar un conte per un nen ceg, ha de ser gran ja que totes les il·lustracions es plasmen al llibre mitjançant relleus i materials. Ex: Llibre dels núvols, ho faríem amb cotó, altres materials... Com a mestres hem d’intentar compensar l’agudesa visual i quan no podem hem de traslladar els elements. Els més difícils de traslladar són els conceptes de colors. Per ensenyar això hem de vincular algun objecte/cosa al color. Exemple: Vermell --> agafarem objectes més càlids. Treballarem molt l’estimulació basal-sensorial, que engloba totes les activitats que es treballen amb el tacte.

Si no poden escoltar ni vorer ho fan amb un sistema dactitològic. 

Hem de saber què és, les dues variables, quina és la tiflotecnologia que fem servir per la deficiència visual (bastó, estimulació basal-sensorial), l’etiologia que pot ser diversa, les afectacions que tenen, causes, recursos educatius. 

Tiflotecnologia: 
És el conjunt de tècniques, coneixements i recursos encaminats a procurar als cegs i deficients visuals els mitjans oportuns per a la correcta utilització de la tecnologia. 


El sistema Baille és el mitjà de comunicació per a persones cegues i deficients visuals, per tant, és necessari adaptar per als discapacitats visuals tots els mitjans utilitzats pels vidents. 

Màquina Perkins

Els instruments més usuals per al coneixement de l'escritura són la Pauta i la Màquina Perkins. Són mitjans lents, dificilment es pot corregir les errades, insertar coses olvidades, etc. Per tant, és necessari passar a altres mitjans més comodes i ràpids. 




Els sistemes tiflotècnics es poden classificar en tres grups: 

• Sistemes autònoms: poseeixen en sí mateixos determinades funcions encara que la majoria poden ser connectats a l'ordinador per a la realització d'altres activitats. Aquests, es classifiquen en visuals, tàctils i parlants, en funció del canal d'accés a la informació. Exemples: Optacon, Versabraille, braille'n Speak, EUREKA A4.
• Sistemes d'accès a l'ordinador: les distingirem en funció del sistema sensorial al que van dirigits: visual, tàctil o auditiu. Ecemples: NAVIGATOR, Braille hablado plus, Programa PC MASTER, ZOOMTEX PLUS...
• Perifèrics específics: Impresores Braille. 

Materials i recursos tècnics: 


Aquests, tracten de superar les barreres de comunicació: l'accés a la informació escrita o codificada. 
Entre els materials específics, s'han de destacar: 


Materials basats en la percepció tàctil: 

• Llibres Braille
• Màquina d'escriure Perkins
• Àbac
• Caixa aritmètica
• Equip de dibuix de línies en relleu (Sewell)
• Paper de "canya". No talla, té un grossor com la cartolina fina.
• Programa GB (gràfics per a impresores braille)
• Altres materials adaptats

Materials basats en la percepció auditiva: 

• Llibre parlat
• Calculadores parlants
• Rellotges parlants

Materials d'alta tecnologia (tàctils, auditius, visuals)

• Optacó
• OCR (reconeixedors òptics de caràcters)
• Ordinadors específics
• Perifèrics per a ordinadors compatibles
• Impresores braille
• Sistemes d'accès a la pantalla.
• Aparells per a pràctiques de laboratori
• Diccionaris i enciclopèdies electròniques: DILE, DIDACTA, DIRAE, DABIN.
• Revisor de pantalles JAWS 3.3